Mis Blogs.

Mis Blogs son: Actual (Actualidad y Aficiones), Heródoto (Ciencias Sociales, Geografía e Historia), Plini (Ciències Socials, Geografia, Història i Història de l’Art), Lingua (Idiomas), Oikos (Economía y Empresa), Paideia (Educación y Pedagogía), Sophia (Filosofía y Pensamiento), Sport (Deportes), Thales (Ciencia y Tecnología), Theos (Religión y Teología), Tour (Viajes), Altamira (Historia del Arte y Arquitectura), Diagonal (Cómic), Estilo (Diseño y Moda), Pantalla (Cine, Televisión y Videojuegos), Photo (Fotografia), Letras (Literatura), Mirador (Joan Miró, Arte y Cultura), Odeón (Ballet y Música).

lunes, enero 30, 2012

El escritor español Josep Vicenç Foix (1893-1987) y su relación con Joan Miró.

El escritor español Josep Vicenç Foix (1893-1987) y su relación con Joan Miró.



Miró y Foix en el centro de la foto, con Sert a la izquierda y Prats a la derecha.

Josep Vicenç Foix (Barcelona, 28-I-1893 a 29-I-1987). Poeta, ensayista y crítico de arte español en lengua catalana. De familia conservadora, vivió siempre de las prósperas pastelerías de su padre (dos tiendas, la mayor abierta en 1923 en la Plaça de Sarrià) y que el poeta mantuvo tras el fallecimiento de éste en 1935. Era catalanista y católico, durante los años 20 cercano al conservador Maurras y en los años 30 más cercano al progresista Maritain. Fue traductor de Aragon, Breton, Reverdy, Tzara... y el corresponsal catalán de los surrealistas, a los que defendió en numerosos artículos, amén de componer poesía surrealista de vanguardia.



En Barcelona colaboró en las revistas “Monitor” (1921-1923), “L’Amic de les Arts” (1926-1929) y “La Publicitat”, y en el grupo ADLAN (1932). Fue muy amigo de Carles Riba, Josep Obiols, Josep Maria Junoy y Joan Miró, a quien conoció en 1917, durante el servicio militar, al que defenderá en varios artículos, definiéndole como el “pessebrista astral”, y que a su vez le ilustrará su primer libro, Gertrudis (1927) y el segundo, KRTU (1932). Breton y Paul Eluard enviaron a Foix en 1934 unos textos suyos que iban a ilustrar una antología de poetas surrealistas ilustrados con dibujos de Miró, Tanguy, Arp, Ernst, Giacometti, Victor Brauner, Dalí y Magritte, para una Antologia del Surrealisme que preparaba Foix y nunca llegó a ver la luz.
Foix, en el único artículo en lengua catalana del número especial de Miró en “Cahiers d’Art” (1934) comenta la claridad ra­cial y la catalanidad de Miró, que enlaza con la tradición del arte catalán:
‹‹Com us ho faríeu per a fer entrar la pintura de Joan Miró dins la tradició catalana?, em preguntava fa poc un crític decebut del meu país. M’ho preguntava precisament a mi, partidari decidit de la dita maurrassiana: Tot allò que és nacional és nostre. Em costaria d’acceptar que un temperament ràcicament tan català com el de Joan Miró pogués produir una pintura estranya a la sensibilitat típica de les gents del país.
En Joan Miró, però, no solament no hi ha cap desviament, sinó que els qui l’acusen d’heretge de la pintura tradicional (que són els mateixos que titllen d’heretges de la pintura en general tots els qui gosen expressar-se plàsticament d’una manera distinta de l’oficial, escolar i temporal) obliden que la tradició pictòrica, com la literària, no s’ha establert per comunicació d’habilitat manual de pares a fills, sinó, en la seva accepció filosòfica, per "revelació” original.
Totes les peculiaritats plàstiques, essencials, de la pintura catalana, tot allò que hi ha de més autòcton, assenyalat ja per la crítica objectiva i per alguns assagistes, en la pintura medieval catalana, ho retrobareu en la pintura de Joan Miró. Si ha assimilat alguna de les característiques temporals de la pintura internacional, llur concreció plàstica ha estat realitzada amb tanta originalitat que us seria difícil de destriar a quin corrent intenta de lligar la seva sort. Més arriscat, però, que els pintors de nom, repetidament assenyalats, de les escoles romànica i gòtica que caracteritzen un dels més bells períodes de l’art a Catalunya, ha donat a les seves realitzacions un vigot tan propi que no solament resum totes les temptatives de creació independent remarcades en el procés de la història de la pintura catalana, ans en supera la intenció per a oferir dins el quadre de la pintura europea hodierna una expressió independent i una personalitat inconfusible.
Poseu, costat a costat, les realitzacions pictòriques dels artistes europeus entre els quals hi hagi possibilitat d’establir un denominador comú d’escola i us adonareu d’aquesta certitud: que només Joan Miró manté una realitat ràcica i temperamental indiscutible. I si la comparació l’establiu amb les obres cabdals de les èpoques més vivents de la pintura catalana, en descobrireu la causa: una mateixa rel mantinguda i nodrida a través dels segles per unes característiques locals (en l’ordre geogràfic): simplicitat, claredat, objectivitat, plasticitat i, no rebutgem la paradoxa, REALisME.›› [Foix. La pintura de Joan Miró. “Cahiers d’Art”, v. 9, nº 1-4 (1934) 52. Reprod. Foix. Obres completes. v. 4. Edicions 62. Barcelona. 1990: 514-515.]

JV Foix Miró

Tras la Guerra Civil, mantuvo una actitud pasiva respecto al franquismo, no colaboracionista como la de Josep Pla pero sí de tácita aceptación, lo que enfrió sus relaciones con los catalanistas más fervientes, como Joan Prats y Miró. Foix le pidió a este su apoyo en 1939 para restaurar la iglesia de Sarrià, destruida durante la guerra, pero los otros participantes eran el conservador Josep Obiols y un Dalí ya despreciado por sus tendencias pro-fascistas, y el proyecto no prosperó. Foix, empero, nunca le atacó y parece que restablecieron su amistad en los años siguientes, porque consta que asistió a sus exposiciones y hay alguna correspondencia, amén de varias colaboraciones, como 1973 Foix le dedicó un poema por su 80 aniversario, y en 1975 publicó Quatre colors aparien el món, unas prosas de homenaje a Miró, que ilustra el libro. En su comedor colgaban un cuadro y un tapiz de Miró.

Fuentes.
Exposiciones.
<J. V. Foix: Investigador en poesia i amic de les arts>. Barcelona. Sala Sant Jaume de Fundació La Caixa (4 febrero-3 abril 1994). Comisarios: Vicenç Altaió, Ferran Bach, Manuel Guerrero, Carmen Sobrevilla. Cat. Textos de J. V. Foix et al., destacando V. Combalía, L’amistat entre Foix i Miró (102-108, Texto de KRTU en 109 y cartas ilustradas y obras de Miró en 110-113). 175 pp.

Libros de Foix.
Foix, J. V; et al. J. V. Foix: Premio Nacional de las Letras Españolas 1984. Anthopos. Madrid. 1989. 141 pp. En especial Manent, Albert. Perfil biográfico de J. V. Foix (21-50).
Foix, J. V. Album Foix: una successió d’instants. Joan de Déu Domènech; Vinyet Panyella (eds.). Quaderns Crema. Barcelona. 1990. 366 pp.
Foix, J. V.; Obiols, Josep. Correspondència Foix-Obiols. Ponsatí, Agnès; Ponsatí, Anna (eds.). Quaderns Crema. Barcelona. 1994. 280 pp.
Foix, J. V. Amb mots de ben copsar. Fundació J. V. Foix. Barcelona. 2014. 226 pp. Entrevistes en català al final de la seva vida. Ressenya de Toutain, Ferran. Foix parla. “El País” Quadern 1.575 (29-I-2015) 4.

Foix, J. V. Noms propis. Escriptors i artistes. Edicions 62. 2020. 296 pp. Ressenya de Dilla, Xavier. L’exigència de Foix. “El País” Quadern 1.797 (6-II-2020).


Libros de otros.
Boehne, Patricia J. J. V. Foix. Vol. 134 de Dictionary of Literary Biography. A Bruccoli Clark Layman Book. Detroit. 1994: 129-135.
Bonet, J. M. Diccionario de las vanguardias en España (1907-1936). Alianza. Madrid. 1995: 252-253, sobre su relación con la vanguardia española.
Gimferrer. Miró, colpir sense nafrar. 1978: 168-175, sobre su relación con Miró.
Morris, C. B. El surrealismo y España: 1920-1936. 2000 (1972 inglés): 103-108, la posición de Foix Sobre el surrealismo antes de 1936.
Porcel, Baltasar. J. V. Foix i les realitats fantàstiques. / J. V. Foix y las realidades fantásticas. “Destino”, 1540 (11-II-1967). Reed. Porcel. Obres Completes. Grans Catalans. Edicions Proa. Barcelona. 1994: 459-462.
Trias, Margarita. J.V. Foix – Albert Manent, correspondencia (1952-1985). Cuaderns Crema. Barcelona. 2016. 144 pp. Reseña de Dilla, Xavier. Les vacances de Monsieur Foix. “El País” Quadern 1.618 (21-I-2016) 4.

Artículos de otros.
AA.VV. Especial J. V. Foix té vuitanta anys. “Serra d’Or”, 160 (15-I-1973) 20-51. Incluye una ilustración de Miró, “a l’amic Foix” (36-37), en Tres homenatges plàstics, junto a Ponç y Tàpies.
Cirici, A. J. V. Foix i les arrels plàstiques. “Serra d’Or”, 280 (1-I-1983) 19-24. Apartado Entorn de Joan Miró (22-23).
Drachline, Pierre. Joseph-Vicenç Foix, pâtissier et poète catalan. “Le Monde” (16-I-1987). La amistad con Miró y otros.
Drachline, P. La mort du poète Joseph Vicens Foix. “Le Monde” (6-II-1987).
Drachline, P. Joseph Vicens Foix, le piéton de Barcelone. “Le Monde” (8-I-1988).
Vila-Matas, Enrique. Una cordura delirante. “El País” Babelia 828 (14-X-2007) 13. Sobre el poema de Foix Sol, i de dol.
Geli, Carles. J. Vol. Foix, ‘Sol, i de dol’. “El País” Cataluña (29-I-2012) 4. Tan solo un par de actos recuerdan a los 25 años, hoy, de la muerte del escritor.

Llovet, J. Marginalia.J. V. Foix i el noucentisme. “El País” Quadern 1.803 (19-III-2020).

1 comentario:

  1. Si és tan amable, faci constar la meva autoria respecte en la fotografia de Joan Miró amb JV Foix. Foto: Robert Ramos / 1978 www.robertramos.cat

    ResponderEliminar